Tallers per la llengua

http://diarigran.cat/?p=3684

Diumenge, 22 de gener de 2012

DAVID VILA i ROS

Els Països Catalans deuen ser l’únic lloc on pel fet d’expressar-te sempre en la llengua pròpia et titllen d’integrista lingüístic. Quan són al seu país, bé que els suecs empren en tot moment el suec o els austríacs l’alemany, per citar-ne alguns exemples, i de ben segur que ningú no els considera integristes pel fet de tenir aquest hàbit. Aquí, però, les convencions socials són unes altres, fruit de la discriminació històrica de la nostra llengua. Fruit, en definitiva, de la manca d’un estat propi, de la manca d’independència.
L’arrel de tot plegat rau en la falsa creença que als Països Catalans s’hi parlen dues llengües, la catalana i l’espanyola (o la catalana i la francesa a Catalunya Nord). I dic falsa perquè, de fet, se n’hi parlen més de 250, moltes de les quals amb diversos milers de parlants habituals. Tornant, però, a la premissa bilingüista, la llengua catalana és sovint percebuda com la parla local, que serveix com a instrument de comunicació entre els membres del grup –els catalanoparlants d’origen–, mentre que l’espanyola és la llengua de relació amb els que no formen part d’aquest grup –nouvinguts i, si em permeteu el mot, vellvinguts, és a dir, persones que ja fa una pila d’anys que van venir de fora–. D’aquesta creença, que és del tot inconscient en molts catalanoparlants, se’n deriva l’hàbit de passar-se per defecte a l’espanyol quan l’interlocutor utilitza aquesta llengua. Una pràctica que, com us podeu imaginar, fa que les persones nouvingudes arribin a la conclusió que la llengua útil als Països Catalans, si no l’única, és l’espanyol. I aquesta és la que aprenen, repercutint en la creença, també molt habitual entre els catalanoparlants, que els immigrants  només saben parlar espanyol. Cercle tancat.
Invertir aquest procés és, doncs, factible, però exigeix un petit esforç als catalanoparlants. Si ens desprenem de falses creences lingüístiques i passem a comportar-nos com els parlants de llengües normalitzades, emprant el català en tots els contextos, sense pressuposar quin és el grau de coneixement de la llengua que té el nostre interlocutor, constatarem que en la majoria dels casos aquest interlocutor ens segueix perfectament, ja sigui en espanyol o fins i tot passant-se al català. Com més siguem els que utilitzem la llengua amb aquesta naturalitat, més presència social
tindrà i, per tant, més anirà esdevenint una llengua necessària, un estatus que, tanmateix, no s’assolirà plenament si no disposem d’un estat propi. Si ho aconseguim, haurem invertit una tendència a la substitució lingüística l’arrel de la qual és, com en tot el que té a veure amb l’arraconament de la nostra identitat, conseqüència de les polítiques genocides de l’estat espanyol.
Per cert, tornant a la definició d’integrista lingüístic, seria molt més adient aplicar-la a aquelles persones que, temps després d’haver-se instal·lat en un determinat país, no saben ni un borrall de la llengua que s’hi parla. L’integrisme lingüístic és, doncs, en ben poques paraules, la pràctica habitual de les forces d’ocupació.

http://xarxes.wordpress.com/2012/01/16/mor-txillardegi-el-sociolinguista-matematic/#more-3329
Natxo Sorolla

Ha mort Txillardegi (José Luis Álvarez Emparanza). Vaig saber d’ell per la “sociolingüística matemàtica“. Una aproximació a la sociolingüística que no és més matemàtica que altres aproximacions estadístiques. Però que  sí sobreïx per tenir en compte una visió relacional de les llengües. Mesura el nombre de parlants de cada llengua en una comunitat donada,  i formula els càlculs per a pronosticar quin percentatge de relacions seran en una llengua o en una altra. A partir d’esta mesura, hipotetitza que els parlants de la mateixa llengua mantenen una tendència a parlar amb altres persones que són de la seua pròpia llengua, mantenint relacions d’entropia. Esta tendència és la que manté un important percentatge de relacions en les llengües minoritàries, que en una situació d’aleatorietat de les relacions farien encara més reduïda la presència d’estes llengües del que ja ho són per proporció de parlants existents d’esta llengua (isotropia). Les mesures pronosticades pel model matemàtic eren comparades amb el que s’escoltava pel carrer.
Este tipus de plantejaments, per senzills que puguen paréixer, no són habituals en recerca sociolingüística internacional. I van ser publicats per Txillardegi l’any 1984 en basc (i en castellà l’any 2002).
Per casualitat, Txillardegi ha mort pocs dies abans que Manuel Fraga. És de gran valor comparar el què diuen d’un i altre la premsa espanyola. En el cas de recorreguts polític tan amples al llarg de la vida, i en el cas de Txillardegi, sobretot marcat més per la carrera literària i acadèmica que per la política, és curiós que només es recorda els seus inicis. Com que de notícies poc amples de la personalitat de Txillardegi en podreu trobar a totarreu, prefereixo enganxar aquí una de molt ampla de Noticias de Navarra.
PS: També podeu visitar el perfil que dibuixa la Viceconsellera de Política Lingüística del Govern Basc. Txillardegui: una vida entregada al euskera

QUIM GIBERT

Dilluns, 12 de desembre de 2011

El Singular Digital

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/12/terra_de_resilients_77793.php

En un dels primers Onze de Setembre als quals vaig acudir, a mitjan anys 80, hi va haver alguns participants que en va sortir escaldats. Quan la manifestació del capvespre a Barcelona quedava desconvocada, els assistents es dissolien per emprendre els respectius destins. Vaig conèixer de prop el cas de dos germans joves del Maresme que, amb estelades a la mà, foren sorpresos per un grupus cle violent d'espanyolistes i estomacats de valent. El gran dels germans mai més ha volgut saber res de l'alliberament nacional català. I el petit, s'hi ha involucrat a fons: militant en els sectors més radicals, estudiant filologia catalana, organitzant campanyes independentistes, escrivint articles reivindicatius a la premsa...

Dilluns, 14 de novembre de 2011

Carles Palau

El Singular Digital

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/11/neci_76586.php

Considero que només hi ha dos grans grups de raons per què una persona que fa anys que viu als Països Catalans no parli en català. D’una banda, hi ha les limitacions de tipus intel·lectual, ja siguin per manca de desenvolupament cerebral o per manca d’estimulació en la creixença. I, d’altra banda, una actitud de no voler-lo parlar, ja sigui perquè l’entorn no ho fa necessari o perquè res ni ningú en fa despertar l’interès, o ja sigui per conclusió pròpia: no una manca de voluntat, sinó per una voluntat expressa de no parlar-lo. És a dir, si no saps parlar aquesta llengua, o si no saps parlar, o si no saps, és perquè ets neci o perquè vols ser-ho. El diccionari de l’IEC defineix neci com algú “que no sap el que podria o deuria saber; ximple”. En aquest article vull referir-me a algú que ja fa anys de sobres que viu als Països Catalans per haver après a parlar el català.