Tallers per la llengua

http://diarigran.cat/?p=3684

Diumenge, 22 de gener de 2012

DAVID VILA i ROS

Els Països Catalans deuen ser l’únic lloc on pel fet d’expressar-te sempre en la llengua pròpia et titllen d’integrista lingüístic. Quan són al seu país, bé que els suecs empren en tot moment el suec o els austríacs l’alemany, per citar-ne alguns exemples, i de ben segur que ningú no els considera integristes pel fet de tenir aquest hàbit. Aquí, però, les convencions socials són unes altres, fruit de la discriminació històrica de la nostra llengua. Fruit, en definitiva, de la manca d’un estat propi, de la manca d’independència.
L’arrel de tot plegat rau en la falsa creença que als Països Catalans s’hi parlen dues llengües, la catalana i l’espanyola (o la catalana i la francesa a Catalunya Nord). I dic falsa perquè, de fet, se n’hi parlen més de 250, moltes de les quals amb diversos milers de parlants habituals. Tornant, però, a la premissa bilingüista, la llengua catalana és sovint percebuda com la parla local, que serveix com a instrument de comunicació entre els membres del grup –els catalanoparlants d’origen–, mentre que l’espanyola és la llengua de relació amb els que no formen part d’aquest grup –nouvinguts i, si em permeteu el mot, vellvinguts, és a dir, persones que ja fa una pila d’anys que van venir de fora–. D’aquesta creença, que és del tot inconscient en molts catalanoparlants, se’n deriva l’hàbit de passar-se per defecte a l’espanyol quan l’interlocutor utilitza aquesta llengua. Una pràctica que, com us podeu imaginar, fa que les persones nouvingudes arribin a la conclusió que la llengua útil als Països Catalans, si no l’única, és l’espanyol. I aquesta és la que aprenen, repercutint en la creença, també molt habitual entre els catalanoparlants, que els immigrants  només saben parlar espanyol. Cercle tancat.
Invertir aquest procés és, doncs, factible, però exigeix un petit esforç als catalanoparlants. Si ens desprenem de falses creences lingüístiques i passem a comportar-nos com els parlants de llengües normalitzades, emprant el català en tots els contextos, sense pressuposar quin és el grau de coneixement de la llengua que té el nostre interlocutor, constatarem que en la majoria dels casos aquest interlocutor ens segueix perfectament, ja sigui en espanyol o fins i tot passant-se al català. Com més siguem els que utilitzem la llengua amb aquesta naturalitat, més presència social
tindrà i, per tant, més anirà esdevenint una llengua necessària, un estatus que, tanmateix, no s’assolirà plenament si no disposem d’un estat propi. Si ho aconseguim, haurem invertit una tendència a la substitució lingüística l’arrel de la qual és, com en tot el que té a veure amb l’arraconament de la nostra identitat, conseqüència de les polítiques genocides de l’estat espanyol.
Per cert, tornant a la definició d’integrista lingüístic, seria molt més adient aplicar-la a aquelles persones que, temps després d’haver-se instal·lat en un determinat país, no saben ni un borrall de la llengua que s’hi parla. L’integrisme lingüístic és, doncs, en ben poques paraules, la pràctica habitual de les forces d’ocupació.

QUIM GIBERT

Dilluns, 12 de desembre de 2011

El Singular Digital

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/12/terra_de_resilients_77793.php

En un dels primers Onze de Setembre als quals vaig acudir, a mitjan anys 80, hi va haver alguns participants que en va sortir escaldats. Quan la manifestació del capvespre a Barcelona quedava desconvocada, els assistents es dissolien per emprendre els respectius destins. Vaig conèixer de prop el cas de dos germans joves del Maresme que, amb estelades a la mà, foren sorpresos per un grupus cle violent d'espanyolistes i estomacats de valent. El gran dels germans mai més ha volgut saber res de l'alliberament nacional català. I el petit, s'hi ha involucrat a fons: militant en els sectors més radicals, estudiant filologia catalana, organitzant campanyes independentistes, escrivint articles reivindicatius a la premsa...

Dilluns, 14 de novembre de 2011

http://davidvilairos.blogspot.com/2011/11/els-noms-dels-dies.html

David Vila i Ros

Els noms dels dies de la setmana són una indicador fantàstic per copsar fins a quin punt les llengües reflecteixen la història i la identitat de les comunitats que les parlen. En català, i en les altres llengües romàniques, el dilluns, dedicat a la Lluna, evidencia els orígens pagans; el dimarts (Mart), el dimecres (Mercuri), el dijous (Júpiter) i el divendres (Venus) recullen la influència romana; el dissabte, el dia del Sàbat, denota el passat jueu; i el diumenge, el dia del Senyor (Dominicus), les arrels cristianes. Les llengües germàniques, per la seva banda, també dediquen el dilluns a la Lluna; el dimarts, el dimecres, el dijous i el divendres són, en canvi, per honorar els déus víkings; el dissabte és per Saturn, un déu romà al qual, paradoxalment, els llatins no hem dedicat cap dia; i el diumenge, com si es tanqués el cercle del paganisme, honora el Sol. Per cert, que tant llatins com germànics mantenim, per regla general, el mot “dia” en el nom, ja sigui amb un prefix –dilluns– o amb un sufix –lundi, monday–, si bé els espanyols, entre d’altres, han optat per suprimir-lo. Una curiositat: en català diem estar al mig com el dijous i, justament, Júpiter és el planeta central del sistema solar. I una altra: mentre els jueus celebren el Sàbat i, per tant, no fan feina, els catalans aprofitem per fer dissabte. Qui ha dit que les llengües no són també una manera d’interpretar la realitat?

Dilluns, 14 de novembre de 2011

Carles Palau

El Singular Digital

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/11/neci_76586.php

Considero que només hi ha dos grans grups de raons per què una persona que fa anys que viu als Països Catalans no parli en català. D’una banda, hi ha les limitacions de tipus intel·lectual, ja siguin per manca de desenvolupament cerebral o per manca d’estimulació en la creixença. I, d’altra banda, una actitud de no voler-lo parlar, ja sigui perquè l’entorn no ho fa necessari o perquè res ni ningú en fa despertar l’interès, o ja sigui per conclusió pròpia: no una manca de voluntat, sinó per una voluntat expressa de no parlar-lo. És a dir, si no saps parlar aquesta llengua, o si no saps parlar, o si no saps, és perquè ets neci o perquè vols ser-ho. El diccionari de l’IEC defineix neci com algú “que no sap el que podria o deuria saber; ximple”. En aquest article vull referir-me a algú que ja fa anys de sobres que viu als Països Catalans per haver après a parlar el català.

http://davidvilairos.blogspot.com/2011/10/parlant-dels-habits-linguistics.html
DAVID VILA I ROS
Quan des de Tallers per la Llengua vam obrir les inscripcions a la I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics que organitzàvem en el Celler Pardas de Torrelavit, a l’Alt Penedès, no ens podíem pas imaginar l’interès que generaria! Sincerament, dedicar tot un dissabte a parlar, ja no de llengua en termes generals, sinó del foment dels usos interpersonals, no semblava una proposta que hagués de despertar enormes passions, ni tan sols en un país com el nostre tan propens a dedicar debats inacabables a la llengua pròpia. Però el fet és que, en pocs dies, teníem totes les places cobertes i ens vèiem obligats a obrir una llista d’espera per un munt de persones que ens continuaven fent arribar la sol·licitud. Potser el tast de vins que oferíem al final de la sessió havia estat un reclam? Ni de bon tros! El perfil de les persones inscrites, provinents d’arreu dels Països Catalans –i fins i tot de fora–, compromeses amb la llengua, amb un nivell altíssim de formació i una vasta experiència, ens va fer palès que no. I així, doncs, dissabte passat vam poder gaudir d’una Jornada molt profitosa, on les aportacions dels ponents i les intervencions dels assistents van servir per posar en comú les diverses metodologies i estratègies que ens han de permetre a tots plegats encarar la tasca d’incidir en uns usos lingüístics completament condicionats per segles de repressió, prejudicis fortament arrelats i uns models gens favorables a l’hàbit de mantenir-se en català. Ah, i una anècdota! Un dels ponents era gallec i va fer la presentació íntegrament en la seva llengua, sense que cap de nosaltres tingués cap dificultat per entendre’l. I ni ell ni els bascos que havien vingut expressament per a la Jornada tampoc no van tenir cap problema a l’hora de seguir la resta d’intervencions, totes en català. Per tant, i no fos cas que en quedés cap dubte, si un parlant d’espanyol us diu que no us entén quan utilitzeu el català, senzillament és un mentider.

http://www.lantalan.com/272

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/468287.html

http://www.penedescultura.cat/agenda/i-jornada-de-reflexio-per-la-transformacio-dels-habits-linguistics

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/455090-victimisme-dels-botxins.html
DE L'HORTA ESTANT
21/09/11

Ferran Suay

És com una moda o una tendència (ben duradora, per cert) que s'aplica a quasi tots els aspectes de la vida social dels humans, des de l'economia a la política, passant pel futbol.
Els multimilionaris mobilitzen els seus titelles, ben situats als governs, per tal que no prospere cap reforma que faça pagar més contribucions aquells que tenen més riqueses. Només faltaria! És molt millor retallar els sous als funcionaris, desballestar l'educació o la sanitat públiques, o retirar subvencions a les persones dependents que —com l'adjectiu indica— en depenen per a subsistir.
Els mateixos imperialistes lingüístics que fa més de tres segles que intenten acabar amb el català (i amb l'èuscar i amb el gallec), es queixen amargament de persecució, a poc que la presència de l'espanyol baixa del 100% en tots els àmbits. I tres famílies que demanen que els seus fills puguen ser uns ignorants de per vida, desconeixedors de la llengua del lloc on viuen, tenen més audiència que desenes de milers de criatures valencianes, que no poden escolaritzar-se en la seua llengua, perquè la Generalitat (potser caldria dir-ne 'Generalitat castellana', per tal de parlar amb propietat) elimina línies en valencià, i boicoteja les que n'hi ha, enviant-hi discapacitats lingüístics a fer de mestres.

dilluns 12 de setembre de 2011

http://davidvilairos.blogspot.com/2011/09/deu-bones-raons-per-defensar-la.html

DAVID VILA I ROS

- La immersió lingüística és un instrument de cohesió social que té com a objectiu aconseguir que no ningú no pugui ser discriminat socialment o professionalment per raó de llengua, ja que garanteix el coneixement del català (i de l’espanyol) independentment de quina sigui la llengua inicial.
-         Els grans beneficiats són els alumnes que no tenen el català com a llengua inicial, ja que els permet aprendre’l al mateix nivell que els catalanoparlants d’origen.
-         Fou aprovada per unanimitat pel Parlament, forces espanyolistes incloses.
-         La seva vàlua ha estat reconeguda internacionalment i és considerat un model a seguir per països amb llengües en situació de minoració.
-         Tots els estudis indiquen que el nivell d’espanyol que assoleixen els alumnes del Principat és superior a la mitjana de l’estat espanyol.
-         Aquests estudis també evidencien que les competències lingüístiques en català i espanyol són pràcticament idèntiques.
-         Hom observa que el nombre d’estudiants catalans que són incapaços d’expressar-se fluidament en català és molt superior al d’alumnes que no ho saben fer en espanyol.
-         A la resta de territoris dels Països Catalans on no hi ha immersió lingüística, els alumnes que no estudien en una línia en català (si n’hi ha) no aconsegueixen dominar el català, mentre que els que estudien en català sí que dominen l’espanyol.
-         L’ús social del català continua sent inferior al de l’espanyol i no hi ha mostres de progrés en aquest sentit, de manera que cal incidir en el procés de normalització.
-         I per cert, el català és la llengua pròpia del país!

DE L'HORTA ESTANT
22/07/11 06:00 - Ferran Suay -
http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/437278-dany-lingueistic-greu.html

Sense abandonar la Cerdanya pots passar de Puigcerdà a la Guingueta d'Ix, canviant així d'estat. No vull dir que passem de sòlid a líquid (la calor, allà dalt no és tan intensa), sinó que abandonem la demarcació administrativa espanyola, per passar a la francesa. I això, tot i que no ens agrada, no són només ratlles traçades sobre un mapa, sinó que acaba afectant els usos, els hàbits, i sospite que fins i tot les capacitats de la gent.
A la terrassa d'un bar de la Guingueta, que no deu quedar a més de 2 km de la ratlla del terme de Puigcerdà, uns amics meus van demanar un tè. Tot i que en francès, la paraula sona bastant igual, la cambrera no semblava capaç d'entendre'ls, en primera instància. Una pausa, un somriure educat i el gest de dur-se una tassa als llavis van obrar el miracle, i la jove incompetent els va dur la infusió que desitjaven.

divendres 22 de juliol de 2011
http://davidvilairos.blogspot.com/

David Vila i Ros

És un embolic, això dels àpats. En català esmorzem al matí i, en canvi, en espanyol almuerzan al migdia. Ells al matí desayunan i, de fet, nosaltres també podem desdejunar, és a dir, deixar d’estar en dejú. De la mateixa manera, en francès també desdejunen, tot i que es conformen amb un petit déjuner i es reserven per menjar de valent amb el déjuner, al migdia. Són una mica com els anglesos, que al matí en tenen prou amb un breakfast. Del dinar en diuen lunch, però. Res a veure. Com els italians, que de l’esmorzar en diuen colazione i del dinar pranzo. Cada terra fa sa guerra. Però no us penséssiu pas que les confusions en les denominacions dels àpats acaben aquí. Ni de bon tros. Nosaltres acostumem a berenar a la tarda però, embolica que fa fort, alguns catalans illencs ho fan al matí. Aquí és on els espanyols i els italians sí que es posen d’acord: uns fan la merienda i els altres la merenda. Els francesos, en canvi, fan el goûter, i els anglesos, que sopen molt d’hora, ni tan sols tenen nom per aquest àpat. Parlant de sopar, els anglesos en diuen supper o, més habitualment, dinner, emparentat amb el dîner francès, uns mots que a nosaltres, acostumats a dinar al migdia, ens poden enganyar. De nou, però, els parlants d’espanyol i d’italià es posen d’acord, aquesta vegada plenament, i decideixen que ells al vespre fan la cena. I ja està. Més barreja, impossible, i tot plegat tenint en compte que estem parlant de llengües força entrellaçades, especialment les romàniques. Diversitat lingüística a tot drap!

El Singular Digital

Dilluns, 18 de juliol de 2011

Quim Gibert

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/07/es_com_demanar_als_ocells_migratoris_que_no_tornin_71243.php

Els iupik han viscut tradicionalment a ambdós costats de l'estret de Bering (i en illes del voltant), en aigües de l'Àrtic, just allà on Amèrica i Àsia gairebé es freguen la mà. En el decurs de dècades el poble iupik de totes dues ribes ha entonat cançons ancestrals, ha pregat generositat als déus abans d'anar a la caça de la balena, ha demostrat la seva fortalesa en competicions sempre amistoses. I és que els iupik prioritzen la pau per damunt de qualsevol altra cosa.

David Vila i Ros

http://davidvilairos.blogspot.com/

Publicat a laxarxa informa, 7/6/11

Una persona entra en una fleca, demana pa i, a l’hora de pagar, es produeix aquest diàleg:
-          Un euro amb trenta, si us plau.
-          ¿Cómo?
-          Un euro amb trenta.
-          ¿Cómo?
-          Un euro amb trenta.
-          ¿Cómo?
-          Un euro con cincuenta.
-          ¡¿Pero no me había dicho un euro con treinta!?
Aquesta anècdota –si non è vera, è ben trovata– la sol explicar Ferran Suay en les sessions del Taller d’Espai Lingüístic Personal per exemplificar la subtil diferència que hi ha entre no entendre una llengua i no voler entendre una llengua.

DAVID VILA I ROS

El Singular Digital

Dilluns, 23 de maig de 2011

Els experts en comunicació identifiquen tres actituds possibles en les interaccions comunicatives: la col·laboració, la confrontació i la indiferència. La primera és, lògicament, l’òptima, l’única que garanteix una comunicació fluïda i en positiu. La confrontació, en canvi, sol generar situacions d’incomoditat i d’estrès. Per últim, la indiferència posa fi a la interacció ja que, sense un receptor predisposat, la comunicació es fa impossible.
Partint de la base que la pràctica totalitat de les interaccions comunicatives són, també, interaccions lingüístiques, tenir en compte aquesta classificació és útil per als parlants de llengües minorades, els quals ens podem trobar amb certa freqüència en situacions lingüístiques potencialment incòmodes.
D’entrada, si acceptem que la voluntat lògica de tota interacció comunicativa hauria de ser la comprensió mútua, estarem d’acord en el fet que la col·laboració és l’actitud que hauríem de prendre per defecte. Tanmateix, pot haver-hi situacions en què el nostre interlocutor no vulgui precisament comunicar-se, ans atacar-nos pel fet d’utilitzar la nostra llengua. En aquestes situacions, en les quals, repeteixo, es fa palès que no hi ha cap mena de voluntat d’entesa per part de l’altre, hauríem de ser capaços d’evitar la confrontació. De què ens serveix intentar enraonar amb algú que només vol atacar-nos? Res millor que agafar-nos a aquella dita segons la qual dos no es barallen si un no ho vol. Ras i curt, si la col·laboració no és possible, evitem la confrontació i optem per la indiferència.

Sílvia Bel (http://silviabel.com)

25 d'abril de 2011

El Singular Digital

Atura’t un moment, tanca els ulls i pensa quantes accions has fet avui apassionadament. Una? Tres? Cap? Ara pensa en quantes hi podries haver posat una mica més d’entusiasme. Deu? Vint? Cinquanta? Doncs aquí és on volia anar a parar.
Vivim enfonsats en la rutina, i anem tirant sense passió. No ens adonem que fins i tot una activitat tan quotidiana com fregar els plats, també pot ser fruit de la nostra devoció. Necessitarem canviar alguns hàbits, però segur que ens en sortirem.
Primer de tot, fora les presses. Només fregarem plats quan tinguem temps, amb calma, i si estem atrafegats, doncs els deixem a l’aigüera i ja els rentarem quan ho puguem fer amb dedicació. Siguem sincers, si freguem a corre-cuita no esperem que surti l’aigua calenta i la paella ens queda d’un oliós que espanta. A banda de temps, també necessitarem: sabó que faci olor a tarongina (res de vulgars fairis); enfundar-nos les mans amb guants per dedicar-nos amb cos i ànima a treure el sucarrimat sense por de malmetre’ns les ungles; i sobretot, sobretot, música de fons per acompanyar el ritme dels coberts.

Carles Palau
El singular Digital, març 2011

Amb ja diversos anys d’impartir Tallers per la Llengua, hem pogut anar recollint tota una sèrie de reflexions i argumentacions (i també fal·làcies estereotipades) que molts dels assistents als taller utilitzen per a justificar els seus hàbits lingüístics, per exemple l’estès costum de passar-se a l’espanyol només pel fet que l’interlocutor hi parli. La gran majoria d’aquestes justificacions és prou comprensible que la gent les esgrimeixi, tenint en compte el tip de condicionaments que al llarg de la Història han pressionat la nostra comunitat lingüística perquè ens aveséssim a canviar de llengua. Però, tot i així, podem dir que moltes d’elles les podem considerar incorrectes.
Ara m’interessa desgranar una reflexió que he sentit diverses vegades tant a dins com a fora dels tallers: “Jo, quan algú em demana de males maneres que li parli en castellà, planto cara i segueixo en  català. Ara bé, si m’ho demanen educadament llavors sí que no tinc problema en canviar de llengua”.

dimarts 12 d’abril de 2011

David Vila i Ros
Dinamitzador lingüístic. Membre fundador i secretari de l’entitat Tallers per la Llengua
Publicat a la Revista Papers, hivern 11

Àngel Guimerà deia que la llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. No debades, la Història amb majúscules és la que han escrit els vencedors, mitjançant la qual han ofert la seva particular visió dels fets i amb què han justificat les seves accions. Una història que, lògicament, està escrita en la seva llengua, imposada als vençuts com un instrument incomparable d’assimilació. La història de la humanitat és també la història de la vulneració constant dels drets individuals i col·lectius. I els drets lingüístics, expressió genuïna dels pobles, no n’han estat una excepció. Com s’entén, sinó, que el 50% de la població mundial s’expressi habitualment en alguna de les deu llengües més parlades, mentre l’altre 50% empra les 6.000 llengües restants? Només podrem comprendre-ho si estudiem els processos de substitució lingüística que al llarg dels segles han funcionat com a mecanisme d’uniformització i, en conseqüència, d’empobriment. Per fer-ho, però, hem d’anar a pams.

http://davidvilairos.blogspot.com/2011/03/submissio-sense-embuts.html#comments
David Vila i Ros
dimecres 16 de març de 2011

De vegades un exemple és més entenedor que no pas mil definicions. Fa uns dies vaig parlar, mig de passada, de l’autoodi, esmentant aquells esclaus afroamericans que, quan van ser alliberats, van decidir adoptar el nom de l’amo. Un oficial de les SS que fos jueu, un agent del Mossad que fos palestí o un tibetà que fos membre del Partit Comunista Xinès en serien altres mostres.