|
Sílvia Bel (http://silviabel.com)
25 d'abril de 2011
El Singular Digital
 Atura’t un moment, tanca els ulls i pensa quantes accions has fet avui apassionadament. Una? Tres? Cap? Ara pensa en quantes hi podries haver posat una mica més d’entusiasme. Deu? Vint? Cinquanta? Doncs aquí és on volia anar a parar.
Vivim enfonsats en la rutina, i anem tirant sense passió. No ens adonem que fins i tot una activitat tan quotidiana com fregar els plats, també pot ser fruit de la nostra devoció. Necessitarem canviar alguns hàbits, però segur que ens en sortirem.
Primer de tot, fora les presses. Només fregarem plats quan tinguem temps, amb calma, i si estem atrafegats, doncs els deixem a l’aigüera i ja els rentarem quan ho puguem fer amb dedicació. Siguem sincers, si freguem a corre-cuita no esperem que surti l’aigua calenta i la paella ens queda d’un oliós que espanta. A banda de temps, també necessitarem: sabó que faci olor a tarongina (res de vulgars fairis); enfundar-nos les mans amb guants per dedicar-nos amb cos i ànima a treure el sucarrimat sense por de malmetre’ns les ungles; i sobretot, sobretot, música de fons per acompanyar el ritme dels coberts.
Tot plegat no són més de deu minuts. Deu minuts de moderat plaer, que si els multipliquem per 365 dies, són 3.650 minuts anuals de simpatia dedicada als estris amb què mengem. Segur que així la vaixella ens farà més goig i voldrem convidar a sopar els amics, i a ells els vindrà de gust embrutar la tassa de cafè i remenar el sucre amb aquelles culleretes tan lluents. Clinc, clinc, clinc. I la sobretaula s’allargarà, xerrant, xerrant. El caliu de la paraula!
Amb moltes llengües passa el mateix: necessiten devoció per sobreviure. De les sis mil llengües que es parlen al món, deu dominen la meitat de territori. Però ara no vull entrar a parlar dels perills o avantatges que això comporta (sempre depèn de qui es miri el got), perquè encetaríem un altre tema. El que a mi m’interessa és que ens submergim en els líquids d’aquest got. Veniu amb mi? Sense por. Una…. dues…. tres! A l’aigua! Bluuuuup.
Exacte. Estem en un got d’aigua en gas. Posem per cas que cada bombolleta és una llengua. Molt bé. Ara agafem la bombolleta del català i amb aquesta fórumla imaginem que fem el Vichy Catalan. Eps! Un moment! Us heu preguntat mai per què no es diu Vichy Català, sinó Catalan?
Al català li manca efervescència. Més de nou milions de persones el parlen, sobretot en les profunditats del got. Però a l’hora de sortir a la superfície, de relacionar-se, de demanar un cafè en un bar o pagar al supermercat, les bombolletes perden força i acaben per no treure el cap. I així, una llengua, s’ofega. Cal usar-la sense prejudicis envers el nostre interlocutor i mostrar-la sense complexos. En definitiva, cal barbollejar les paraules com si estiguéssim assaborint una cervesa ajaguts en una terrasseta al sol. Només així podrem contagiar el nostre entusiasme i transmetre el plaer de beure del nostre vas escumejant de mots.
De res no ens serveix als catalans haver cosit durant anys un estendard de llengua pròpia si després guardem la bandera al calaix. De res no ens serveix que el president d’un país prometi que governarà amb il·lusió, si en el fons no ho sent honestament. Tot afecte desencadena un efecte. Al cap i a la fi, passió vol dir consciència. I només la consciència ens pot portar a la conducta.
Apassionem-nos! Parlem amb orgull la nostra llengua. Estimem sense embuts la veïna que ens porta de cap quan surt al balcó cada diumenge. Alcem la veu quan calgui i observem el món amb nous ulls crítics. Només apassionant-nos, podrem lluitar contra la indiferència, la nova xacra del segle XXI. |
