|
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/04/els_de_la_cantonada_84032.php
QUIM GIBERT
EL SINGULAR DIGITAL
Dilluns, 30 d'abril de 2012
Entre el carrer Peñalba i l'Avinguda Aragó de Fraga, hi ha un restaurant turc des de fa un temps. Ben mirat, és d'aquella mena de restaurants amb poques taules que, sobretot, serveixen menjar per endur-te a casa. Però si mai us hi entauleu, també hi sou molt ben rebuts. En algun moment o altre de l'àpat el cuiner i propietari passa a saludar-vos i fer-la petar. L'home, que és un xerraire de mena, tant pregunta com explica. Però, sobretot, és un bon comerciant, que s'ha adonat que la llengua dels fragatins és fàcilment comprensible. I és que ell s'expressa amb un castellà elemental i un servidor li parla en un català que procura que sigui entenedor. Enraonant, enraonant, resulta que és originari de Icònium (Konya, en turc), una ciutat del bell mig d'Anatòlia, per la qual hi van passar les tropes almogàvers de Roger de Flor un estiu d'inicis del segle XIV.
Una cantonada més avall, entre els carrers Benavente i l'Avinguda Aragó, hi ha un restaurant xinès des de fa un anys. És atès per un cambrer molt agradable originari de Wenzhou, ciutat de la Xina oriental. Es diu Jordi i et sorprèn parlant un bellíssim català: «m'agrada parlar-lo perquè així m'identifico més profundament amb el poble on treballo» (revista Temps de Franja, núm. 54).
|
 Bernat Joan ha parlat a bastament de l’omnipotència apresa, aquella actitud pròpia de parlants de llengües majoritàries –bàsicament, l’anglès, l’espanyol i el francès– que fa que, siguin on siguin, donin per descomptat que poden utilitzar la seva llengua amb normalitat i que els altres estan obligats a entendre’ls. Posem per cas un espanyol que, quan és a Segòvia, empra la seva llengua amb qualsevol persona, autòctona o forastera. Fins aquí, una actitud prou comprensible. Ara bé, si aquest espanyol viatja a un altre país, és força probable que hi continuï fent servir la seva llengua amb la mateixa tranquil·litat, sense ni tan sols plantejar-se que els habitants d’aquest país no tenen perquè saber-la. L’omnipotència apresa o, dit d’una altra manera, el convenciment inconscient que amb la teva llengua pots anar onsevulla, és fruit del passat imperial de determinades nacions, les quals van imposar la llengua arreu on anaven i, al meu parer, té dues conseqüències directes en els seus parlants: la ridiculesa i la impermeabilitat lingüístiques.
|
|
David Vila i Ros
Dilluns, 2 d'abril de 2012
El Singular Digital
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/xinesos_de_san_francisco_83072.php
Diuen que a San Francisco, a principis del segle XX, hi havia importants nuclis de població d’origen xinès que, després d’un munt d’anys d’haver-hi arribat, encara no sabien ni un borrall d’anglès, de manera que quedaven reclosos a la pròpia comunitat sense opcions d’integrar-se a la societat d’acollida. Aquest fet palesa fins a quin punt la llengua pot ser, alhora, un problema i una solució en els processos d’integració de les persones nouvingudes. La llengua esdevé inicialment un obstacle i no parlar-la equival a quedar exclòs d’una societat; aprendre-la, però, és la via més fàcil d’accés a aquesta comunitat i a totes les possibilitats que ofereix. És un instrument perfecte per a la cohesió social.
Els Països Catalans no en són una excepció. Més de mig segle després de l’onada migratòria espanyola, encara hi ha importants bosses de població completament aïllades de la cultura i la llengua catalanes. Malgrat que una part important d’aquelles persones immigrades i els seus descendents s’han integrat i han après la llengua pròpia, sobretot al Principat de Catalunya i gràcies a la immersió lingüística, és cert que encara hi ha una part gens menyspreable de ciutadans que en continuen al marge, alguns per militància activa, d’altres per inèrcia o desconeixement. Al meu parer, és important distingir els uns dels altres.
|
|
Dilluns, 5 de març de 2012
El Singular Digital
Queti Vinyals
 “És justament la diversitat el que pot revifar l’ús de la llengua”
Carme Junyent
Lingüista i presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA)
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/la_festa_de_les_llengues_81777.php
El 21 de febrer de 1952 a Bangladesh, un nombrós grup d'estudiants universitaris es van manifestar per reivindicar l'ús acadèmic de llengües no oficials a diverses zones d'Àsia i pel reconeixement oficial de la seva llengua, el bengalí. Alguns d’ells van ser assassinats durant la manifestació.
|
http://davidvilairos.blogspot.com/
L’acolliment de les persones nouvingudes és una tasca complexa i, massa sovint, la llengua hi és percebuda com un obstacle. És evident que, per algú que es trasllada a un altre país, no saber-ne la llengua és, d’entrada, un obstacle, si bé no és pas menys cert que, un cop apresa, la llengua esdevé un instrument únic per a la integració. Aquest valor integrador de la llengua encara pren més força en territoris amb una llengua minorada. És a dir, que un immigrant que arriba a Anglaterra hagi d’aprendre l’anglès és quelcom que es dóna per descomptat i no fer-ho seria un gest d’autoexclusió. Als Països Catalans, però, la llengua que es pressuposa que aprendran no és la pròpia, ans l’espanyol, de manera que un nouvingut que aprèn català està obrint les portes a una integració molt més profunda, ja que, per als catalans, esdevindrà un català més. Ara bé, si és així, per què aprenen normalment espanyol i no pas català? Doncs perquè l’espanyol és la llengua que perceben com a útil, necessària i, fins i tot, única del país, tot plegat degut a l’ocultació que fan els catalans de la llengua pròpia, que se’ls adrecen majoritàriament en espanyol. Emperò, si els catalans els parlessin amb normalitat en català, en lloc de canviar per defecte, les persones nouvingudes també percebrien la llengua pròpia com a útil i necessària. I és que els catalanoparlants no tenim cap motiu per canviar de llengua. Si el nostre interlocutor sap parlar espanyol, de ben segur que entendrà un català parlat a poc a poc, perquè ambdues són llengües romàniques; si no sap l’espanyol, no hi ha cap motiu per parlar-li en aquesta llengua, ja que ens podem intentar fer entendre igual en català. Per tant, tot i no saber quins són els coneixements lingüístics del nostre interlocutor, podem utilitzar, d’entrada, el català. Si realment no ens entén, ja ens ho dirà, però veureu que, generalment, la conversa flueix amb normalitat. La normalitat que, amb aquest gest, ajudarem a aconseguir per a la nostra llengua.
|
|
Dilluns, 6 de febrer de 2012
El Singular Digital
Quim Gibert
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/02/despenjafigues_80541.php
Punxó d’infern; canyiula; pom d’escala; turrull; menjamistos; baldragues; advocat de conillera; agaús... Es tracta d’insults divertits que es fan servir sobretot amb la canalla a Fraga i rodals. Emprenyador; escarransit; curt de gambals; esverat; sense traça; deixat; saberut; egoista; en són les respectives expressions en català estàndard. Conèixer i gaudir d’un vocabulari local tan singular, tan autèntic, ens nodreix culturalment. Aquesta mena d’aliment, no exempt d’humor, ens confirma que la nostra és una cultura potencialment seductora. Estimar-la significa garantir que serà transmesa, com un actiu valuós, a les noves generacions de fragatins. Això vol dir sentir-se un factor dinàmic d’aquest patrimoni, el qual ha de ser viscut amb orgull i lluït a tothora.
|
|
http://diarigran.cat/?p=3684
Diumenge, 22 de gener de 2012
DAVID VILA i ROS
Els Països Catalans deuen ser l’únic lloc on pel fet d’expressar-te sempre en la llengua pròpia et titllen d’integrista lingüístic. Quan són al seu país, bé que els suecs empren en tot moment el suec o els austríacs l’alemany, per citar-ne alguns exemples, i de ben segur que ningú no els considera integristes pel fet de tenir aquest hàbit. Aquí, però, les convencions socials són unes altres, fruit de la discriminació històrica de la nostra llengua. Fruit, en definitiva, de la manca d’un estat propi, de la manca d’independència.
|
dimecres 4 de gener de 2012
DAVID VILA I ROS
http://davidvilairos.blogspot.com/2012/01/raons-per-tots-els-gustos.html
L’hàbit de mantenir-se parlant sempre en català encara crida l’atenció. Allò que passa del tot desapercebut en qualsevol país amb una llengua normalitzada, és a dir, fer servir la llengua pròpia amb tota naturalitat, està ben lluny de ser la pràctica majoritària als Països Catalans. Pels que no hagueu trobat cap raó per expressar-vos en tot moment en català, us en proposo algunes. Són, si més no, les que em mouen a mi a fer-ho.
Des d’una visió global, les llengües són un patrimoni que cal preservar ja que cada llengua és una manera única d’entendre la realitat. Si volem mantenir la diversitat lingüística, tota llengua ha de tenir un tracte preferencial en el seu territori perquè, si no, quedarà relegada i acabarà sent substituïda per una altra. Una manera de donar-li aquest tracte és utilitzant-la sempre.
Des d’una òptica social, la llengua pròpia és l’única que pot funcionar com un element integrador de primer ordre. Els nouvinguts que han après el català expliquen que, des del moment en què van llançar-se a parlar-lo, han passat a ser considerats un català més. Però, perquè puguin practicar-lo, és imprescindible que els que ja som catalanoparlants habituals ens hi adrecem en català. Els ajudem a integrar-se i de retruc afavorim la cohesió social.
Des d’una perspectiva nacional, el català és el principal tret identitari del nostre poble. Parlant català ens mostrem desacomplexadament membres d’una nació que, 300 anys després de veure’s sotmesa a una altra, continua sent capaç d’expressar-se amb normalitat en la seva llengua.
I des d’una posició estrictament personal, parlar en català és el gest espontani i lògic, l’expressió de la plena comoditat lingüística, de l’assertivitat.
Aquestes són estrictament les meves raons per parlar sempre en català. Trieu les que us semblin més útils o, si ho preferiu, busqueu-ne de diferents, però, en tot cas, de raons per utilitzar amb tota normalitat la nostra llengua n’hi ha per a tots els gustos.
|
|
QUIM GIBERT
Dilluns, 12 de desembre de 2011
El Singular Digital
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/12/terra_de_resilients_77793.php
En un dels primers Onze de Setembre als quals vaig acudir, a mitjan anys 80, hi va haver alguns participants que en va sortir escaldats. Quan la manifestació del capvespre a Barcelona quedava desconvocada, els assistents es dissolien per emprendre els respectius destins. Vaig conèixer de prop el cas de dos germans joves del Maresme que, amb estelades a la mà, foren sorpresos per un grupus cle violent d'espanyolistes i estomacats de valent. El gran dels germans mai més ha volgut saber res de l'alliberament nacional català. I el petit, s'hi ha involucrat a fons: militant en els sectors més radicals, estudiant filologia catalana, organitzant campanyes independentistes, escrivint articles reivindicatius a la premsa...
|
|
Dilluns, 14 de novembre de 2011
http://davidvilairos.blogspot.com/2011/11/els-noms-dels-dies.html
David Vila i Ros
 Els noms dels dies de la setmana són una indicador fantàstic per copsar fins a quin punt les llengües reflecteixen la història i la identitat de les comunitats que les parlen. En català, i en les altres llengües romàniques, el dilluns, dedicat a la Lluna, evidencia els orígens pagans; el dimarts (Mart), el dimecres (Mercuri), el dijous (Júpiter) i el divendres (Venus) recullen la influència romana; el dissabte, el dia del Sàbat, denota el passat jueu; i el diumenge, el dia del Senyor (Dominicus), les arrels cristianes. Les llengües germàniques, per la seva banda, també dediquen el dilluns a la Lluna; el dimarts, el dimecres, el dijous i el divendres són, en canvi, per honorar els déus víkings; el dissabte és per Saturn, un déu romà al qual, paradoxalment, els llatins no hem dedicat cap dia; i el diumenge, com si es tanqués el cercle del paganisme, honora el Sol. Per cert, que tant llatins com germànics mantenim, per regla general, el mot “dia” en el nom, ja sigui amb un prefix –dilluns– o amb un sufix –lundi, monday–, si bé els espanyols, entre d’altres, han optat per suprimir-lo. Una curiositat: en català diem estar al mig com el dijous i, justament, Júpiter és el planeta central del sistema solar. I una altra: mentre els jueus celebren el Sàbat i, per tant, no fan feina, els catalans aprofitem per fer dissabte. Qui ha dit que les llengües no són també una manera d’interpretar la realitat?
|
|
Dilluns, 14 de novembre de 2011
Carles Palau
El Singular Digital
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/11/neci_76586.php
 Considero que només hi ha dos grans grups de raons per què una persona que fa anys que viu als Països Catalans no parli en català. D’una banda, hi ha les limitacions de tipus intel·lectual, ja siguin per manca de desenvolupament cerebral o per manca d’estimulació en la creixença. I, d’altra banda, una actitud de no voler-lo parlar, ja sigui perquè l’entorn no ho fa necessari o perquè res ni ningú en fa despertar l’interès, o ja sigui per conclusió pròpia: no una manca de voluntat, sinó per una voluntat expressa de no parlar-lo. És a dir, si no saps parlar aquesta llengua, o si no saps parlar, o si no saps, és perquè ets neci o perquè vols ser-ho. El diccionari de l’IEC defineix neci com algú “que no sap el que podria o deuria saber; ximple”. En aquest article vull referir-me a algú que ja fa anys de sobres que viu als Països Catalans per haver après a parlar el català.
|
|
http://davidvilairos.blogspot.com/2011/10/parlant-dels-habits-linguistics.html
 DAVID VILA I ROS
Quan des de Tallers per la Llengua vam obrir les inscripcions a la I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics que organitzàvem en el Celler Pardas de Torrelavit, a l’Alt Penedès, no ens podíem pas imaginar l’interès que generaria! Sincerament, dedicar tot un dissabte a parlar, ja no de llengua en termes generals, sinó del foment dels usos interpersonals, no semblava una proposta que hagués de despertar enormes passions, ni tan sols en un país com el nostre tan propens a dedicar debats inacabables a la llengua pròpia. Però el fet és que, en pocs dies, teníem totes les places cobertes i ens vèiem obligats a obrir una llista d’espera per un munt de persones que ens continuaven fent arribar la sol·licitud. Potser el tast de vins que oferíem al final de la sessió havia estat un reclam? Ni de bon tros! El perfil de les persones inscrites, provinents d’arreu dels Països Catalans –i fins i tot de fora–, compromeses amb la llengua, amb un nivell altíssim de formació i una vasta experiència, ens va fer palès que no. I així, doncs, dissabte passat vam poder gaudir d’una Jornada molt profitosa, on les aportacions dels ponents i les intervencions dels assistents van servir per posar en comú les diverses metodologies i estratègies que ens han de permetre a tots plegats encarar la tasca d’incidir en uns usos lingüístics completament condicionats per segles de repressió, prejudicis fortament arrelats i uns models gens favorables a l’hàbit de mantenir-se en català. Ah, i una anècdota! Un dels ponents era gallec i va fer la presentació íntegrament en la seva llengua, sense que cap de nosaltres tingués cap dificultat per entendre’l. I ni ell ni els bascos que havien vingut expressament per a la Jornada tampoc no van tenir cap problema a l’hora de seguir la resta d’intervencions, totes en català. Per tant, i no fos cas que en quedés cap dubte, si un parlant d’espanyol us diu que no us entén quan utilitzeu el català, senzillament és un mentider.
http://www.lantalan.com/272
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/468287.html
http://www.penedescultura.cat/agenda/i-jornada-de-reflexio-per-la-transformacio-dels-habits-linguistics |
Ferran Suay
Dilluns, 17 d'octubre de 2011
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/10/estelles_75354.php
 Enguany -si encara visquera- faria 87 anys Vicent Andrés Estellés. Si haguera escrit en espanyol, el govern valencià declararia el seu aniversari festa oficial. No ho va fer, però. Va escriure en valencià. Fou un home de poble i del poble, i escrigué en la seua llengua com fan tots aquells que no s'avergonyeixen de ser qui són; tots aquells que no reneguen de son pare i sa mare, ni senten una buidor infinita dins del cor quan pensen en el seu poble.
Va escriure en valencià com no ho fa ningú dels que manen a la Generalitat o a les Diputacions d'un País Valencià que ells volen 'comunidaz', i tan castellana com qualsevol poblet de la Manxa. Va escriure en la llengua del seu poble i la va dignificar portant als llibres - amb incontestable elegància- la manera de parlar de la gent normal; de les dones i els hòmens del carrer que no han abjurat del seu idioma ni han girat l'esquena a la seua tradició cultural.
Segurament és això el que no poden suportar els sipais que ens governen. En qualsevol país normal es celebraria oficialment una data com aquesta. En qualsevol cultura normal, els governants estarien cofois de recordar un poeta dels grans, dels que fan història. No en la nostra. Els nostres governants estan disposats -fins i tot- a recordar i commemorar Miguel Hernández (que també fou un gran poeta) perquè -tot i ser comunista- al menys escrivia en espanyol. Colla de fatxes com són, toleren millor un roig que un valencià. Potser serà perquè el roig no els recorda de cap manera d'on venen, mentre que un valencià que exerceix com a tal posa en cada moment de manifest qui són ells, o més ben dit, qui eren, abans de renegar dels seus orígens.
No seran les institucions les que commemoren el naixement del nostre gran poeta. D'alguna manera està bé que siga així, perquè el celebrarem nosaltres, la gent del poble, els que no tenim vergonya de ser valencians i de parlar la nostra llengua; la mateixa en què pensava, parlava i escrivia Estellés; la que un altre homenot de qui les institucions també reneguen, Enric Valor, definia com 'el català de tots'.
Omplirem places i carrers de molts pobles i ciutats amb gent de bé recitant amb respecte les seues paraules. I això, si ell poguera vore-ho, li semblaria -sens dubte- un gran homenatge. |
|
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/455090-victimisme-dels-botxins.html
DE L'HORTA ESTANT
21/09/11
Ferran Suay
 És com una moda o una tendència (ben duradora, per cert) que s'aplica a quasi tots els aspectes de la vida social dels humans, des de l'economia a la política, passant pel futbol.
Els multimilionaris mobilitzen els seus titelles, ben situats als governs, per tal que no prospere cap reforma que faça pagar més contribucions aquells que tenen més riqueses. Només faltaria! És molt millor retallar els sous als funcionaris, desballestar l'educació o la sanitat públiques, o retirar subvencions a les persones dependents que —com l'adjectiu indica— en depenen per a subsistir.
Els mateixos imperialistes lingüístics que fa més de tres segles que intenten acabar amb el català (i amb l'èuscar i amb el gallec), es queixen amargament de persecució, a poc que la presència de l'espanyol baixa del 100% en tots els àmbits. I tres famílies que demanen que els seus fills puguen ser uns ignorants de per vida, desconeixedors de la llengua del lloc on viuen, tenen més audiència que desenes de milers de criatures valencianes, que no poden escolaritzar-se en la seua llengua, perquè la Generalitat (potser caldria dir-ne 'Generalitat castellana', per tal de parlar amb propietat) elimina línies en valencià, i boicoteja les que n'hi ha, enviant-hi discapacitats lingüístics a fer de mestres.
|
|
dilluns 12 de setembre de 2011
http://davidvilairos.blogspot.com/2011/09/deu-bones-raons-per-defensar-la.html
DAVID VILA I ROS
 - La immersió lingüística és un instrument de cohesió social que té com a objectiu aconseguir que no ningú no pugui ser discriminat socialment o professionalment per raó de llengua, ja que garanteix el coneixement del català (i de l’espanyol) independentment de quina sigui la llengua inicial.
- Els grans beneficiats són els alumnes que no tenen el català com a llengua inicial, ja que els permet aprendre’l al mateix nivell que els catalanoparlants d’origen.
- Fou aprovada per unanimitat pel Parlament, forces espanyolistes incloses.
- La seva vàlua ha estat reconeguda internacionalment i és considerat un model a seguir per països amb llengües en situació de minoració.
- Tots els estudis indiquen que el nivell d’espanyol que assoleixen els alumnes del Principat és superior a la mitjana de l’estat espanyol.
- Aquests estudis també evidencien que les competències lingüístiques en català i espanyol són pràcticament idèntiques.
- Hom observa que el nombre d’estudiants catalans que són incapaços d’expressar-se fluidament en català és molt superior al d’alumnes que no ho saben fer en espanyol.
- A la resta de territoris dels Països Catalans on no hi ha immersió lingüística, els alumnes que no estudien en una línia en català (si n’hi ha) no aconsegueixen dominar el català, mentre que els que estudien en català sí que dominen l’espanyol.
- L’ús social del català continua sent inferior al de l’espanyol i no hi ha mostres de progrés en aquest sentit, de manera que cal incidir en el procés de normalització.
- I per cert, el català és la llengua pròpia del país!
|
|
DE L'HORTA ESTANT
22/07/11 06:00 - Ferran Suay -
http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/437278-dany-lingueistic-greu.html
Sense abandonar la Cerdanya pots passar de Puigcerdà a la Guingueta d'Ix, canviant així d'estat. No vull dir que passem de sòlid a líquid (la calor, allà dalt no és tan intensa), sinó que abandonem la demarcació administrativa espanyola, per passar a la francesa. I això, tot i que no ens agrada, no són només ratlles traçades sobre un mapa, sinó que acaba afectant els usos, els hàbits, i sospite que fins i tot les capacitats de la gent.
A la terrassa d'un bar de la Guingueta, que no deu quedar a més de 2 km de la ratlla del terme de Puigcerdà, uns amics meus van demanar un tè. Tot i que en francès, la paraula sona bastant igual, la cambrera no semblava capaç d'entendre'ls, en primera instància. Una pausa, un somriure educat i el gest de dur-se una tassa als llavis van obrar el miracle, i la jove incompetent els va dur la infusió que desitjaven.
|
|
divendres 22 de juliol de 2011
http://davidvilairos.blogspot.com/
David Vila i Ros
 És un embolic, això dels àpats. En català esmorzem al matí i, en canvi, en espanyol almuerzan al migdia. Ells al matí desayunan i, de fet, nosaltres també podem desdejunar, és a dir, deixar d’estar en dejú. De la mateixa manera, en francès també desdejunen, tot i que es conformen amb un petit déjuner i es reserven per menjar de valent amb el déjuner, al migdia. Són una mica com els anglesos, que al matí en tenen prou amb un breakfast. Del dinar en diuen lunch, però. Res a veure. Com els italians, que de l’esmorzar en diuen colazione i del dinar pranzo. Cada terra fa sa guerra. Però no us penséssiu pas que les confusions en les denominacions dels àpats acaben aquí. Ni de bon tros. Nosaltres acostumem a berenar a la tarda però, embolica que fa fort, alguns catalans illencs ho fan al matí. Aquí és on els espanyols i els italians sí que es posen d’acord: uns fan la merienda i els altres la merenda. Els francesos, en canvi, fan el goûter, i els anglesos, que sopen molt d’hora, ni tan sols tenen nom per aquest àpat. Parlant de sopar, els anglesos en diuen supper o, més habitualment, dinner, emparentat amb el dîner francès, uns mots que a nosaltres, acostumats a dinar al migdia, ens poden enganyar. De nou, però, els parlants d’espanyol i d’italià es posen d’acord, aquesta vegada plenament, i decideixen que ells al vespre fan la cena. I ja està. Més barreja, impossible, i tot plegat tenint en compte que estem parlant de llengües força entrellaçades, especialment les romàniques. Diversitat lingüística a tot drap!
|
|
El Singular Digital
Dilluns, 18 de juliol de 2011
Quim Gibert
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/07/es_com_demanar_als_ocells_migratoris_que_no_tornin_71243.php
Els iupik han viscut tradicionalment a ambdós costats de l'estret de Bering (i en illes del voltant), en aigües de l'Àrtic, just allà on Amèrica i Àsia gairebé es freguen la mà. En el decurs de dècades el poble iupik de totes dues ribes ha entonat cançons ancestrals, ha pregat generositat als déus abans d'anar a la caça de la balena, ha demostrat la seva fortalesa en competicions sempre amistoses. I és que els iupik prioritzen la pau per damunt de qualsevol altra cosa.
|
El Singular Digital
Dilluns, 20 de juny de 2011
Marina Massaguer Comes
 A Catalunya hi ha un consens prou ampli pel que fa a les grans línies que cal seguir en política lingüística, tant al Parlament com als ajuntaments. La conveniència de generalitzar el coneixement del català i de fomentar-ne l’ús és un punt de partida molt bàsic, si voleu, però genera acord entre la immensa majoria dels representants polítics, com a mínim de paraula.
Les coses, com sol passar, canvien quan passem de les paraules als fets. I no em refereixo a les grans línies d’actuació que es pretenen impulsar de les administracions i que de vegades topen amb impediments burocràtics o amb limitacions pressupostàries. Tampoc no em refereixo a actuacions especialment valentes, arriscades o potencialment polèmiques. Em refereixo als actes més simples i quotidians. I en això no hi tenen res a veure els impediments burocràtics, ni les limitacions pressupostàries, ni el risc de sortir escaldat d’una polèmica.
M’ho explicava l’altre dia una mestra d’una escola situada en un barri tarragoní predominantment castellanoparlant: els educadors d’aquest centre sovint han de demanar a polítics de colors diversos que, si us plau, no canviïn sistemàticament de llengua quan es reuneixin amb pares d’alumnes o amb habitants del barri. La mestra es queixava que encara calgui fer entendre a alguns representants públics que serveix de ben poc escarrassar-se perquè tota la canalla adquireixi un domini del català si, quan és l’hora de parlar-lo, els mateixos catalanoparlants l’abandonen, donant a entendre a alumnes i pares que aquesta llengua només els serveix dintre de l’aula.
Actituds com aquesta reflecteixen prejudicis no solament lingüístics, sinó també socioculturals i econòmics. El fet de canviar de llengua davant dels habitants d’uns barris determinats i no d’uns altres és el mateix que dir als primers que el català no és per a ells. L’experiència demostra que la idea que no ens entendran o que ens percebran com a persones llunyanes és poc ajustada a la realitat.
És incoherent fer-se l’escandalitzat per les sentències del Tribunal Constitucional sobre la immersió i omplir-se la boca defensant les virtuts del model educatiu català si després s’amaga la llengua sense que ningú ho hagi demanat. Té gaire autoritat moral algú que demana als altres que aprenguin català i que el parlin, però que després no predica amb l’exemple?
|
|
David Vila i Ros
http://davidvilairos.blogspot.com/
Publicat a laxarxa informa, 7/6/11
Una persona entra en una fleca, demana pa i, a l’hora de pagar, es produeix aquest diàleg:
- Un euro amb trenta, si us plau.
- ¿Cómo?
- Un euro amb trenta.
- ¿Cómo?
- Un euro amb trenta.
- ¿Cómo?
- Un euro con cincuenta.
- ¡¿Pero no me había dicho un euro con treinta!?
Aquesta anècdota –si non è vera, è ben trovata– la sol explicar Ferran Suay en les sessions del Taller d’Espai Lingüístic Personal per exemplificar la subtil diferència que hi ha entre no entendre una llengua i no voler entendre una llengua.
|
|
|
